Àtoms transparents - AVUI
Xavier Roig
Aquestes setmanes assistim a un interessant debat: l'accés de l'Iran a la tecnologia nuclear. Ignoro si Europa es mantindrà a una certa altura. Els europeus hem cregut que la nostra política seria una bona alternativa al cop de puny sobre la taula que, sovint amb excés, donen els nord-americans. I encara que diverses vegades ha semblat que el tema estava a punt d'arreglar-se, cada cop s'ha torçat. L'actual fracàs és, al meu entendre, resultat de dues grans ignoràncies que sorprenen -si més no, estant-hi el Regne Unit implicat.
D'una banda, s'ha subestimat l'estil de negociació característic de la cultura àrab. Els que hagin hagut de fer negocis a aquells països saben de què parlo. Les dilacions, pèrdues de temps, complicacions, estratagemes a curt termini, equívocs pretesament involuntaris, etc. poden durar eternament. Aquesta complicada forma de relacions és una de les causes principals de l'endarreriment que pateix el món àrab -qualsevol esforç és tan improductiu que acaba desencoratjant el reformista o innovador més decidit-. El segon error que s'ha comès és creure que amb una dictadura es pot negociar en termes democràtics. Amb els règims totalitaris només hi ha dues possibilitats: o controlar-los i manipular-los (el petroli n'és un exemple) o enderrocar-los. Qualsevol alternativa és incerta i d'alt risc. Aquesta lliçó hauríem d'aprendre-la d'una vegada, perquè la seva omissió per part dels europeus continentals ha provocat més de quaranta milions de morts els darrers cent anys. Amb els règims totalitaris no s'ha de dialogar mai en els termes amb què es fa entre les democràcies.
En aquest afer de l'Iran, l'antioccidentalisme treu el nas entre nosaltres altre cop. Comencen a sentir-se opinions típiques d'okupa que acaba de fumar-se un porro. L'altre dia, a la ràdio, un presumpte "expert" universitari concloïa que l'Iran tenia tot el dret a utilitzar tecnologia nuclear. Donant-se mútua satisfacció, el periodista i l'interviuat es preguntaven: "Què potser no la utilitza Occident?". És malaltissa aquesta tendència -molt còmoda intel·lectualment per a alguns- d'alinear-se amb postures aparentment progressistes que, en realitat, transpiren vernís democràtic pobre i d'una sola mà. Quan Europa i Amèrica no van unides, és fàcil apuntar-se a l'antiamericanisme. Quan es produeix l'entesa a les dues bandes de l'Atlàntic, la cosa es complica, i aleshores es tracta de presentar-nos nosaltres mateixos com a continuadors d'una colonització despietada. Ara, pel que sembla, l'estratègia consisteix a voler fer veure que l'energia atòmica és un bé social universal -un bé que, a casa nostra, aquest mateix fals progressisme ha tingut cura d'enfonsar-. Perquè és mentida que qualsevol país -oriental o occidental- tingui dret a utilitzar l'energia nuclear. La raó és simple: aquesta tecnologia requereix transparència i control. I això, malgrat pesi a molts, només es pot exercir a les democràcies de tall occidental -també implantades a determinats països asiàtics-. En general, una pistola a la cartutxera d'un policia és una arma perillosa sota control. Ara bé, una pistola al cinto d'un qualsevol genera un risc col·lectiu elevat -o no és això el que critiquem de la societat nord-americana?
Per tant, no és hora d'embolicar la troca amb discussions i plantejaments falsament intel·lectualitzats que tenen com a objectiu crear incertesa sobre les pròpies decisions i interessos. ¿El govern de l'Iran té dret a manipular tecnologia nuclear? Doncs no. I si la necessiten per generar energia, el procés ha d'estar estrictament controlat per organismes internacionals... o tutelat per democràcies -si l'ONU no està a l'altura de les circumstàncies-. En temes d'aquesta envergadura la tolerància ha de ser zero, perquè la transparència i el control públics són fonamentals. I ningú pot pretendre que l'Iran sigui tractat com un igual. Simplement, perquè no ho és. L'Iran és una dictadura teocràtica extremament perillosa. Malauradament, igual que succeïa abans de caure el Mur de Berlín, encara hi ha massa gent disposada a passar de puntetes sobre determinades dictadures. Sobretot si són antiamericanes, és clar.
Xavier Roig. Enginyer i escriptor
Aquestes setmanes assistim a un interessant debat: l'accés de l'Iran a la tecnologia nuclear. Ignoro si Europa es mantindrà a una certa altura. Els europeus hem cregut que la nostra política seria una bona alternativa al cop de puny sobre la taula que, sovint amb excés, donen els nord-americans. I encara que diverses vegades ha semblat que el tema estava a punt d'arreglar-se, cada cop s'ha torçat. L'actual fracàs és, al meu entendre, resultat de dues grans ignoràncies que sorprenen -si més no, estant-hi el Regne Unit implicat.
D'una banda, s'ha subestimat l'estil de negociació característic de la cultura àrab. Els que hagin hagut de fer negocis a aquells països saben de què parlo. Les dilacions, pèrdues de temps, complicacions, estratagemes a curt termini, equívocs pretesament involuntaris, etc. poden durar eternament. Aquesta complicada forma de relacions és una de les causes principals de l'endarreriment que pateix el món àrab -qualsevol esforç és tan improductiu que acaba desencoratjant el reformista o innovador més decidit-. El segon error que s'ha comès és creure que amb una dictadura es pot negociar en termes democràtics. Amb els règims totalitaris només hi ha dues possibilitats: o controlar-los i manipular-los (el petroli n'és un exemple) o enderrocar-los. Qualsevol alternativa és incerta i d'alt risc. Aquesta lliçó hauríem d'aprendre-la d'una vegada, perquè la seva omissió per part dels europeus continentals ha provocat més de quaranta milions de morts els darrers cent anys. Amb els règims totalitaris no s'ha de dialogar mai en els termes amb què es fa entre les democràcies.
En aquest afer de l'Iran, l'antioccidentalisme treu el nas entre nosaltres altre cop. Comencen a sentir-se opinions típiques d'okupa que acaba de fumar-se un porro. L'altre dia, a la ràdio, un presumpte "expert" universitari concloïa que l'Iran tenia tot el dret a utilitzar tecnologia nuclear. Donant-se mútua satisfacció, el periodista i l'interviuat es preguntaven: "Què potser no la utilitza Occident?". És malaltissa aquesta tendència -molt còmoda intel·lectualment per a alguns- d'alinear-se amb postures aparentment progressistes que, en realitat, transpiren vernís democràtic pobre i d'una sola mà. Quan Europa i Amèrica no van unides, és fàcil apuntar-se a l'antiamericanisme. Quan es produeix l'entesa a les dues bandes de l'Atlàntic, la cosa es complica, i aleshores es tracta de presentar-nos nosaltres mateixos com a continuadors d'una colonització despietada. Ara, pel que sembla, l'estratègia consisteix a voler fer veure que l'energia atòmica és un bé social universal -un bé que, a casa nostra, aquest mateix fals progressisme ha tingut cura d'enfonsar-. Perquè és mentida que qualsevol país -oriental o occidental- tingui dret a utilitzar l'energia nuclear. La raó és simple: aquesta tecnologia requereix transparència i control. I això, malgrat pesi a molts, només es pot exercir a les democràcies de tall occidental -també implantades a determinats països asiàtics-. En general, una pistola a la cartutxera d'un policia és una arma perillosa sota control. Ara bé, una pistola al cinto d'un qualsevol genera un risc col·lectiu elevat -o no és això el que critiquem de la societat nord-americana?
Per tant, no és hora d'embolicar la troca amb discussions i plantejaments falsament intel·lectualitzats que tenen com a objectiu crear incertesa sobre les pròpies decisions i interessos. ¿El govern de l'Iran té dret a manipular tecnologia nuclear? Doncs no. I si la necessiten per generar energia, el procés ha d'estar estrictament controlat per organismes internacionals... o tutelat per democràcies -si l'ONU no està a l'altura de les circumstàncies-. En temes d'aquesta envergadura la tolerància ha de ser zero, perquè la transparència i el control públics són fonamentals. I ningú pot pretendre que l'Iran sigui tractat com un igual. Simplement, perquè no ho és. L'Iran és una dictadura teocràtica extremament perillosa. Malauradament, igual que succeïa abans de caure el Mur de Berlín, encara hi ha massa gent disposada a passar de puntetes sobre determinades dictadures. Sobretot si són antiamericanes, és clar.
Xavier Roig. Enginyer i escriptor
posted by Marcel at 12:56 PM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home